Responent a Joaquim Nadal sobre el “dret a decidir”

Constato acords lògics i desacords importants amb l’article publicat avui a EL PUNT AVUI per Nadal titulat “El dret a decidir” http://db.tt/FgECRz6s). Els acords es poden expressar molt succintament: (1) el llenguatge dominant és certament equívoc i confús, sovint intencionadament; (2) la principal condició és, sempre, preservar la llibertat individual de tots; i (3) (entenc que és implícit en l’article): el nacionalisme espanyol ha convertit l’status quo de Catalunya dins d’Espanya en insuportable, ens cal i ens urgeix resoldre aquest problema.

Passem, doncs, als desacords. Nadal diu El dret a decidir és el que avala, justifica i ha de permetre la consulta”. Al meu parer és just a l’inrevés. L’evident gran increment del nombre de catalans partidaris de la independència obliga a comptar-los be, cosa que encara no s’ha fet mai. I aquest recompte, expressió de legitimitat democràtica, s’ha de fer i hi ha formes de fer-lo en les que no m’estendré.

Però és el resultat d’aquest recompte el que pot fer necessari, o no, el dit “dret a decidir”, que no és altra cosa que un eufemisme de “segregació unilateral de la sobirania de la població de dret del territori administratiu de Catalunya, de la sobirania del conjunt dels ciutadans espanyols que és la sobirania avui reconeguda internacionalment”. És a dir, cal saber primer el que volem (“legitimitat” democràtica indiscutible) i veure després si el que volem exigeix sobirania (canvi de la “legalitat” democràtica, una legalitat indestriablement vinculada a la Democràcia).

Invertir l’ordre, és fer aquesta declaració unilateral de sobirania sense saber si algú significatiu la reconeixerà (si ho fa només Andorra no és suficient) i sense saber si el resultat de la consulta posterior la farà necessària. El “dret a decidir” és un eufemisme amable, que entra be en el mercat de equívocs que denuncia Nadal, tal com havien previst els manipuladors del llenguatge deixebles del mestre David Madí. El primer que em varen dir quan vaig entrar en política és que cal procurar portar la iniciativa per defensar les posicions pròpies i no anar a remolc de l’agenda dels adversaris. Sobretot quan fan trampes semàntiques.

També caldria parlar de si el territori administratiu del Principat és l’expressió genuïna de la nació catalana. O de si, per exemple la Garrotxa, te o no te “dret a decidir” el seu model de relació o de no relació amb Espanya o amb Catalunya, però no ens entretinguem en aspectes secundaris.

El segon gran problema surt de la interpretació que jo faig de l’article de Nadal en el sentit que l’autor sembla simplificar extraordinàriament el problema. Potser abusivament, jo ho resumiria així: necessitem el dret a decidir per triar entre independència o seguir com estem ara. Discrepo radicalment. És cert que les vies seguides per resoldre el problema derivat de les actituds del nacionalisme espanyol o estan esgotades o son grolleres fal·làcies: asimetria federal, pedagogia, “peix al cove”, l’acord recent PSC-PSOE a Granada, “el pacte fiscal, un altre gran eufemisme de “un nou model de finançament” etc.).

Però això no treu que sigui lícit i raonable preguntar-se si la independència és la única i/o la millor solució. Potser cal tenir en compte que, per coherència  amb els canvis d’escala que inexorablement porta la globalització, podria no ser-ho. Potser cal posar més èmfasi en la construcció política d’Europa que, a més de necessària per tal que tingui algun paper al món, comporta inexorablement una certa dilució dels estats, dels grans i dels petits. Potser caldria recuperar la que em sembla la idea política més potent sorgida a Catalunya en els darrers trenta anys: l’impuls a la construcció (no tant administrativa, al menys inicialment, com econòmica, sociocultural, científica i logística) d’una gran euro regió mediterrània de matriu catalano-occitana amb massa crítica suficient per tenir un rol rellevant a Europa i al món.  Potser s’hauria d’avaluar si la gran força adquirida per l’independentisme permetria aconseguir ara el pacte bilateral amb Espanya que  s’havia d’haver lligat el 1977 (parlo de tres fulls de text polític -no jurídic- que serien suficients, res d’estatus de centenars d’articles “blindant” no se sap exactament que).

De fet, en lloc de fer seguidisme del relat dominant, potser seria bo que algú es dediqués a construir un relat catalanista (és a dir nacional) alternatiu i capaç d’eixamplar  i enriquir el debat, evitant de passada els riscos de frustració que el relat únic actual i la seva discutible gestió comporten. S’intueix una forta demanda real i potencial d’aquest relat alternatiu que hauria de ser una opció potent i present en el ventall de les coses a decidir. Parlo de frustració perquè em sembla clar que fins i tot si el camí és inevitablement el de la independència, resulta que les coses s’han de fer be i sabent que comportaran episodis amb components èpics i amb costos de molts tipus difícils de calcular. Que la cosa no serà fàcil ni internament, ni en relació al reconeixement europeu (per moltes raons) ni internacional. Com historiador que és, Nadal sap que no hi ha gaire precedents de segregacions pacífiques i indolores (Txèquia i Eslovàquia la van fer d’acord, no és el nostre cas; i Cròacia unilateralment però sabent del cert que l’endemà mateix Alemanya i darrera seu 25 països més la reconeixerien, tampoc no sembla, ara per ara, el nostre cas).

Vaja, que no es poden fer nyaps (traducció Google de “chapuzas”) com els que em sembla detectar, ni tampoc fer creure a la gent que tot seran flors i violes ni en el procés ni en els resultats. El risc és que la frustració duri 300 anys més, fins el 2314. Ni ho vaticino ni ho desitjo, només ho temo.

I acabo amb una referència que reconec malaltissament endogàmica malgrat el meu total distanciament del PSC (del que no m’he donat mai de baixa només per raons sentimentals i pels amics que hi he trobat). Què està fent el PSC en els darrers mesos o anys? Em refereixo tant al seu “centralisme democràtic” oficial com als seus suposats opositors o dissidents. Crec que el que està fent és quelcom “dejà vu”, el de sempre: massa acomplexat davant el nacionalisme català i massa subordinat al nacionalisme espanyol (especialment el del PSOE). Com sempre. Res de nou.

El catalanisme tal com jo el sento i l’entenc, pot esdevenir independentista si cal, però no pot esdevenir nacionalista. Els nacionalismes, tots -per més que en diferent mesura o intensitat-, tendeixen a posar la nació per davant dels individus, és a dir, no són mai autènticament liberals. Tendeixen a exigir un grau mínim d’adhesió a la Nació per part tots els ciutadans, és a dir, corren risc de tics pre-totalitaris. Algun fins i tot ja ha aflorat de forma preocupant. Confio amic Quim que en aquest punt estarem d’acord tot i que no ho veig del tot reflectit en el teu article, sobre el que, amb aquest punt, finalitzo els comentaris.

 

Advertisements

དཔྱད་མཆན་སྤེལ།

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / བཟོ་བཅོས། )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / བཟོ་བཅོས། )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / བཟོ་བཅོས། )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / བཟོ་བཅོས། )

Connecting to %s