COMPETÈNCIA, CLIENTELISME I REGULACIÓ. INNOVACIÓ TECNOLÒGICA

Publicat al DIARI DE GIRONA. Economia
INNOVACIÓ TECNOLÒGICA

L´autor analitza els reptes regulatoris del «4rt sector», que emana de l´anomenada «economia col·laborativa»
ARSENI GIBERT (EXPRESIDENT DE L’ACCO)

Un dels signes del temps és la velocitat. Els primers anys 90, internet tot just sortia dels àmbits universitari i militar dels EUA; els primers telèfons ­–diguem-ne mòbils– eren de mida XXL, pesaven prop de 2 quilos, les bateries s´havien de carregar 3 cops al dia i, amb molta sort, servien per telefonar a alguns llocs. Ara són com una mena de pròtesi de gairebé tothom. Es viu en un món TIC i els menors de 15 anys no són capaços d´imaginar un món sense internet i smartphones. Només han passat 25 anys.

Però sovint la velocitat costa de pair. No sembla que s´estigui avaluant adequadament un dels fenòmens globals més rellevants dels darrers anys: em refereixo a això que s´ha convingut en anomenar (al meu parer sense encert) «economia col·laborativa» (EC) o peer to peer (p2p). Són denominacions que indueixen a veure el fenomen estrictament com una qüestió d´intercanvis personals, de consumidors i usuaris convertits en petits productors (els empodera, es diu solemnement), d´aprofitament de recursos infrautilitzats, etc. És clar que el fenomen és també tot això, però no és, ni de bon tros, només això. Són denominacions que tendeixen a infravalorar la gran capacitat de transformació de l´economia i que ens porta a un futur diferent.

Només amb p2p pur i sense les plataformes tecnològiques o MarketPlaces (MP) el fenomen no tindria gran dimensió ni transcendència . I la té, per això convindria un rebateig. M´hi referiré com a 4rt sector perquè no es pot encabir en cap dels sectors convencionals, hi interactua amb pràcticament tots, sovint amb més d´un alhora. Em limitaré a intentar una breu aproximació a un aspecte bastant concret: com estan reaccionant davant del fenomen les administracions, és a dir, quina és la relació del 4rt sector amb la trilogia competència/clientelisme/regulació. Ho intentaré des de 3 punts de vista i amb una mena de petita conclusió. I ho faré de la forma menys crítica possible atès que no és gaire fàcil saber –i jo no sé– el que s´ha de fer.

1. És imparable. Si cal insistir en aquesta obvietat és perquè a bona part de l´Europa continental les autoritats administratives i judicials en parlen i actuen com si decidir aturar-ho o no, fos opcional. Si segueixen com fins ara, donant passes restrictives, només aconseguiran, a part de fer el ridícul, conduir les activitats del 4rt sector cap a l´economia submergida. Prohibir o frenar el fenomen és tan inviable com haver-ho intentat amb Wikipèdia. No és tan sols tecnologia aplicada a les activitats ja existents. Els MP no són empreses com les que coneixem: conceptualment neixen ja globals en potència; són híbrids entre operadors d´un sector i simples intermediaris; diversifiquen amb facilitat i agilitat, un disseny tecnològic que és d´ús molt versàtil. Els peer oferents no són ni assalariats ni autònoms; ni fixes ni temporals; ni a temps complet ni parcial, són una combinació flexible de tot això. Els peer usuaris o consumidors compren, sí, però amb criteris nous: «usar» més que «tenir»; accés fàcil i immediat al que cerquen; selecció amb guany de pes (en detriment del concepte marca), en la reputació derivada d´avaluacions d´usuaris (un mecanisme fiable quan les avaluacions entren en el regne dels grans números i deixen de ser manipulables).

2. És vertiginós. Apareixen arreu i cada dia novetats (també a Catalunya, alguna amb gran èxit). No totes quallen, és clar, però les que quallen creixen de pressa i en poc temps. Tant les novetats com el volum i ritme de creixement són desconeguts, canvien cada minut.

3. Genera tensions i canvis sobtats i imprevistos. És «disruptiu» (així ho diuen ara). Disrupció és un terme usat en electricitat, psicologia, evolució de les espècies, narrativa no lineal, etc. L´analogia amb el que ens ocupa sembla relativament pertinent: el 4rt sector irromp bruscament i produeix efectes, uns efectes que potser podríem dividir entre oportunitats i problemes.

Un document de 2014 del Govern del Regne Unit preveu el fenomen amb esperit positiu, remarca les oportunitats que ofereix de modernitzar i de dinamitzar la seva economia, proposa liderar el seu tractament a la UE (el 2014 la hipòtesi de Brexit quedava lluny) i posa èmfasi en el potencial d´autoocupació (un potencial difícil d´avaluar a priori però que no s´ha de menystenir en moments àlgids de temor a la tecnologia i molt especialment a la robòtica, com a destructors de llocs de treball). Contrasta amb les reticències (en molts casos, no en tots) de les autoritats de l´Europa continental. També la Comissió Europea està treballant amb una orientació inserida en la que denomina estratègia del Mercat Digital Únic. I la CNMV i l´ACCO també ha publicat alguns documents, en el cas de l´ACCO un segon treball encara calent (vegeu al WEB) que, a més del seu alt interès ofereix referències dels altres documents esmentats. Però, certament, les disrupcions solen provocar problemes. El 4rt sector genera o pot generar perdedors, sobretot en els subsectors més regulats, aquells en els quals les llicències són un privilegi perquè partint d´un numerus clausus o figures equivalents han esdevingut un bé escàs.

I, per acabar, una mena de conclusió molt breu sobre criteris de regulació del 4rt sector.
1) No intentar posar portes al camp.
2) Regular només l´imprescindible (tal com s´hauria d´haver fet sempre). En molts casos potser només és imprescindible garantir la tributació fiscal i la possibilitat de reclamació si hi ha incidents.
3) Regular de forma innovadora, tan com el mateix 4rt sector.
4) No esperar, és urgent. I potser això té un avantatge, convida a regular poc i amb metodologia de prova/error, és a dir, tal com s´hauria d´haver fet sempre.
5) Apartar del procés regulador les persones més aficionades a regular i que diuen que ja saben com s´ha de fer.
6) Copiar: globalització és també copiar el millor de tot arreu, des de Califòrnia a Tòquio i des d´Estocolm a Nova Zelanda.
7) No discriminar entre sectors en funció de la capacitat de pressió dels lobbys presumptament perdedors. Difícil, no? Però és el que toca.

COMPETÈNCIA, CLIENTELISME I REGULACIÓ. “SUPERCOMPLAINTS”

Publicat al Diari de Girona. Economia

OPINIÓ
El cas de les «supercomplaints»
En aquest article s’explica el tracte divers que reben «les reclamacions molt recurrents» de consumidors als països europeus
ARSENI GIBERT (EXPRESIDENT DEL ‘ACCO)

Al Regne Unit anomenen supercomplaints les reclamacions molt recurrents, aquelles que es repeteixen per part de molts consumidors de béns o usuaris de serveis. Solen ser reclamacions de sectors en què hi ha poques empreses oferents, cadascuna amb moltíssims clients (subministraments en xarxa, sector financer, assegurances, transport aeri etc.). I per més que hi hagi moltes reclamacions, molt sovint només reclama una petita part dels afectats (entre un 1% i un 3%) malgrat que es poden comptar per milers, centenars de milers o fins i tot milions. Això és així perquè el perjudici individual en termes dineraris no és molt important i la majoria creu que no en traurà res o el que en tregui serà inferior a l´esforç que reclamar requereix. El benefici extraordinari per a les empreses derivat de la mala pràctica sí que és important.

Al Regne Unit hi ha un organisme independent que s´ocupa tant de les polítiques de competència com de les de consum, i quan detecta que un cas de supercomplaint és o pot ser un cas de competència el tracten com a tal. I això passa gairebé sempre perquè quan totes o la majoria de les poques empreses d´un sector com els esmentats fan pràctiques iguals o similars en detriment dels clients és perquè hi ha un acord ­–com a mínim tàcit– entre elles, és a dir, una infracció de competència.

Tractar les supercomplaints des del punt de vista de la competència té un avantatge important i un inconvenient si la regulació no és l´adequada. L´avantatge és que si s´acredita la infracció, les resolucions de competència són molt dissuasives, les sancions poden arribar fins al 10% del volum de vendes total de l´empresa de l´any anterior; en alguns països es poden sancionar també els propietaris o directius responsables; als Estats Units fins i tot poden acabar a la presó.

L´inconvenient és que les polítiques de competència estan orientades a restaurar les condicions normals de mercat competitiu, no a indemnitzar els perjudicats per les pràctiques anticompetitives sancionades. És cert que una resolució no recorreguda o una sentència judicial ferma permet als perjudicats identificats com a tals reclamar per danys i perjudicis però en els casos de supercomplaint, els perjudicats no es poden identificar individualment i llavors és quan depèn que la regulació de cada país tingui en compte o no que les associacions de consumidors i usuaris puguin fer reclamacions en nom de tots els perjudicats. Als EUA, al Regne Unit, als països escandinaus, a Holanda, a Alemanya, a Austràlia, a Nova Zelanda, etcètera, la regulació així ho preveu; a molts altres països, entre els quals el nostre, no. I és per això que les reclamacions individuals es canalitzen cap als organismes de defensa dels consumidors.

I què passa en els casos de supercomplaints? Doncs que els organismes de ­consum només poden tractar les ­reclamacions cas a cas i això comporta dos greus problemes quan parlem de ­supercomplaints.

El primer és que resulta caríssim per a l´administració: cal obrir un expedient per a cada reclamació i la seva tramitació burocràtica pot acabar de tres maneres: a) arxivant-lo perquè no es pot acreditat la infracció; b) sancionant l´empresa infractora (les sancions que poden imposar els organismes de consum són bastant irrellevants per segons quins tipus d’empresa); i c) amb una mediació cercant un acord entre empresa i reclamant i si no hi ha acord una arbitratge si les parts així ho han acceptat prèviament. Aquesta via «c», per sort, va prosperant i cada vegada s´hi resolen més casos estalviant burocràcia, temps i diners.

Però el segon problema és més greu: el resultat de tractar cas a cas les reclamacions de supercomplaints, tenint en compte que només reclama una minoria, consisteix en el fet que, tal com ja s´ha dit, només reclama (malgrat ser molts) una escassa minoria dels afectats.

Les empreses no posen gaire o cap resistència a arribar a un acord, fins i tot a un acord generós, perquè el benefici derivat de seguir amb la pràctica il·lícita aplicada al conjunt de clients (excepte aquells als que han reclamat i han indemnitzat, la tecnologia permet fàcilment discriminar-los) és gairebé infinitament superior al cost conjunt de les indemnitzacions pactades. El mètode no és, doncs, gens dissuasiu. Gairebé gosaria dir que als òrgans de consum, àrbitres i mediadors, satisfets perquè estadísticament incrementen els casos resolts, els prenen el pèl. I justament ara estem davant d´una gran oportunitat que tot fa pensar que es desaprofitarà.

La UE va aprovar el 2014 una Directiva sobre les reclamacions de danys derivats d´il·lícits de competència. Pretén facilitar les reclamacions homogeneïtzant-ne i simplificant-ne les condicions. Durant molts mesos de la tramitació, va figurar en els esborranys el supòsit de reclamacions col·lectives inclosos els casos de difícil o impossible identificació individual d’afectats. Al final, la pressió d´alguns lobbys sectorials va aconseguir que aquesta figura fos opcional i en la transposició cada estat pugui escollir entre incloure-la o no. El primer esborrany sortit de la Comissió de Codificació del Ministeri de Justícia del Govern d´Espanya no la té en compte.

Modificar la regulació

Si es modifiqués la regulació en el sentit de fer possibles les reclamacions col·lectives per part d´associacions de consumidors i usuaris, canviarien a millor dues coses importants: la primera és que canviaria radicalment i en poc temps la naturalesa i el capteniment de les associacions de consumidors i usuaris. Actualment es financen essencialment mitjançant subvencions públiques i això les fa poc combatives amb els serveis públics i, en general, en els casos de supercomplaints (solen reaccionar davant aquests casos només a remolc del ressò mediàtic que tinguin: preferents, cancel·lació massiva de vols per problemes d´alguna línia aèria, etc.). Òbviament si s´haguessin de finançar guanyant litigis per reclamacions col·lectives, esdevindrien tota una altra cosa, molt semblant al que són, per exemple, a Anglaterra o Alemanya.
La segona, que canalitzarien la majoria de supercomplaints als òrgans de competència que són la instància adient per fer-ne un tractament global i dissuasiu, no cas a cas.

COMPETÈNCIA, CLIENTELISME I REGULACIÓ. EL PREU DE L’ELECTRICITAT (2)

OPINIÓ

El preu de l’electricitat (2)

L´autor desgrana, un per un, els «set falsos costos» que graven impròpiament la factura elèctrica

31.07.2016 | 08:34

El preu de l'electricitat (2)

El preu de l’electricitat (2)
ARSENI GIBERT (EXPRESIDENT DE L’ACCO)
L’article 2 sobre el sector elèctric, que és el que ens ocupa, conté la descripció dels set costos ocults del preu de la llum. Confio que serà útil per tal que tothom pugui constatar que en la factura que pretesament explica la conformació de preu ens van voler enganyar, només ens van explicar menys de la meitat de la missa, potser menys d´una quarta part.

Retribució desmesurada de dues tecnologies de generació.

 El mercat continu de generació funciona en base a ofertes a cost marginal per períodes horaris i retribueix tota l´energia de cada període al preu més car, el de la darrera oferta entrada. És un sistema correcte i propi aquest tipus de mercat. Però si alguna tecnologia de generació amb les instal·lacions super amortitzades i amb costos variables baixíssims (cas de la hidroelèctrica i la nuclear) produeix a cost extremadament inferior que la resta de tecnologies, caldria remunerar aquesta energia de forma diferenciada. Si no es fa així, se sobreremunera enormement l´energia que vessen al sistema. Ho sap tothom. Ho reconeix la pròpia UE en un document de 2012. Experts i acadèmics ho expliquen molt bé en solvents estudis. És segurament el factor de sobrecost impropi més continu i important. I fàcil d’evitar… si es volgués.

Tractament de les centrals de gas natural amb Cicle Combinat.
Són les centrals que més fàcilment i ràpida es connecten al sistema i, per tant, útils per garantir el subministrament en puntes de demanda o situacions d´emergència. Com que en un mercat de generació que fos perfectament competitiu el preu percebut i el volum d’energia vessat a la xarxa no cobriria els seus costos mitjans, és lògic que rebin el que s´anomena «pagaments per capacitat» per remunerar aquesta funció de cobertura inherent al sistema. El problema és que per fer aquesta funció en cal un nombre determinat i correctament ubicat. I prou. Abans de la crisi, a causa d´unes desmesurades expectatives de creixement de la demanda i per d´altres raons que seria llarg d´explicar, tots els grups del sector, per decisió empresarial lliure, van construir moltes d’aquestes centrals fins arribar a uns 30.000 MW de potència instal·lada creant així una bombolla notable. Ara sobra molta capacitat de producció i aquestes centrals –totes, no nomes les necessàries- cobren per aquest concepte malgrat vessar poca energia al sistema (un 9,6% del total el 2013). La part del cost no justificat s´estima entre els 900 i 1400 milions d´euros per any. Països amb un problema d’aquest tipus, tot i que menys agut ja han hibernat sine die plantes d´aquest tipus.

El tractament del carbó extret a Espanya.
Usar carbó nacional és una constant sagnia econòmica. La profunditat a la qual s´extreu l´encareix. És de mala qualitat (poc poder calorífic) i molt contaminant. Mentre era l´únic recurs no importat de generació, usar-lo tenia sentit. Ara les renovables han disminuït la dependència exterior. Algun polític hauria d´haver dit als minaires, fa anys, que els drets adquirits serien respectats íntegrament, però que els seus fills ja no podrien ser minaries. Cap no ho ha fet. I així estem. No és un cost menor.

El tractament de les principals fonts renovables d´energia.
Greus errors dels governs: a) Eòlica. Els primers molins de vent tenien un rendiment determinat en funció del qual es van fixar les primes-incentiu. En pocs anys l´evolució tecnològica (danesa i espanyola principalment) va multiplicar per 5 o 6 els rendiments però les primes es van mantenir i no s´han abaixat en proporció als nous rendiments fins el 2013. Un sobrecost impropi durant 10 o 12 anys i una de les causes del Dèficit Tarifari (DT); b) Fotovoltaica. En aquest àmbit, la productivitat també ha crescut però no tant pels rendiments de les plaques solars com per l´evolució del preu (a Corea de Sud les exporten cada dia més barates). Els estímuls públics a la solar van ser prematurs (volíem ser els líders mundials) i amb primes molt altes, també abaixades el 2013 però –increïblement- amb efectes retroactius cosa que portarà probablement a perdre nombrosos litigis ja en marxa (ja hi ha una sentència en aquest sentit), cosa que comportarà nous costos addicionals. A part del conflicte actual derivat de que els productors no puguin fer autoconsum. Veieu un document recentíssim i molt interessant de l´ACCO sobre aquest tema (fet públic, com un altre document de l´ACCO que recomano en aquest article, ambposterioritat a la meva etapa)

La remuneració de Red Eléctrica de España (REE)
REE fa el transport en alta per la xarxa. Era una empresa pública que es va privatitzar i ara els seus principals accionistes són els grans grups elèctrics. Cotitza en borsa i forma part de l´Ibex-35. El preu que percep pels peatges, que lògicament és repercutit al preu final, és fixat i publicat al BOE. Molts experts el consideren excessiu tot i que discrepen en la quantificació. El fet que la cotització en borsa i els dividends de les seves accions estiguin permanentment entre els més elevats sembla confirmar aquest excés de retribució. No sembla que una empresa els ingressos de la qual depenen sobretot del BOE, hagi de tenir resultats tan apreciats pels inversors de renda variable.

Regal directe núm. 1 als grups empresarials
Quan el 1996 es va liberalitzar (en teoria, és clar) el sector, es van fixar uns Costos de Transició a la Competència (CTC) per compensar els «costos enfonsats» de les inversions planificades pel Govern que havien fet les companyies elèctriques. Com que l´import fixat fou molt discutit, es va canviar per un sistema de compte corrent de costos variables reals que s´aplicarien ex post al preu de l´electricitat. Quan es van liquidar definitivament els CTC (la llei fixava el límit temporal) el saldo era favorable als consumidors. Lògicament, calia compensar-los, per exemple minorant el DT. Doncs no, no es va fer. Hi ha un litigi en marxa: Noticia EFE abril 2015: «La Audiencia Nacional ha admitido a trámite una querella contra los exministros Miguel Sebastián y Elena Salgado, así como contra Endesa, por los 3.400 millones de euros cobrados de más por las eléctricas en concepto de costes de transición a la competencia (CTC).De acuerdo al auto al que ha tenido acceso Efe, la Audiencia ha decidido incoar diligencias previas y remitir las actuaciones a la Fiscalía».

El regal directe núm. 2 (però potser provisional) als grups empresarials
En el seu moment, les empreses van internalitzar els costos previstos per la compra de drets d´emissió de CO2 per complir amb les normes europees. El 2006, però, una Directiva Europea establia uns drets gratuïts d´emissió que va portar, entre d´altres causes, a un mercat de drets amb molta més oferta que demanda, és a dir, a preu molt baix). Avançat el 2007 el Govern va dictar un Reial Decret (RD 2007), que detreia del DT la diferència entre cost previst i incorporat al preu i cost real de drets d´emissió necessaris, una diferència que s´estima entre 4000 i 6000 milions d´€. El 2008 un nou ministre del ram va impulsar un nou (RD 2008) que derogava l´anterior. Unesa havia recorregut (primer davant l´Audiència Nacional (AN) i després davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el RD2007. Malgrat la derogació, tant l´Audiència Nacional com el TJUE van seguir amb el procediment i han sentenciat desestimant el recurs d´Unesa i donant validesa al RD2007. Fins ara la sentència del TJUE no s´ha executat.

CANVI D’ALGUNA COSA MÉS QUE EL NÓM

En un twitt recent ja vaig anunciar la meva decisió de seguir dient Convergència i convergents al partit “nou” i als seus afiliats (perdó, associats). La raó no és pas que el nom que van triar estigui en una discussió amb desenllaç encara incert. La raó és de fons i només la rectificaré quan es donin tres condicions:

Primera condició: que el nou partit investigui i faci pública la informació que tenen o obtinguin sobre els 9  casos de presumpta corrupció amb eventual participació de membres de l’antiga CDC que a continuació relaciono: cas Palau (relacions amb Ferrovial i ingressos a la Fundació CatDem relacionats amb el cas); casos dels membres de la família Pujol (polítics i funcionaris intervinents en les concessions o adjudicacions dels casos del dit 3%); casos de l’àmbit sanitari (Innova, Traiber i Consorci Sanitari Selva/Maresme Nord); cas GBI/CATOR; cas ITV’s; cas Tèrmyca; cas Pretoria; Cas Lloret/Russos; i casos de Petrum/Teyco/3% no relacionats amb la família Pujol.

Segona condició: que, en els casos que en funció d’aquesta informació s’escaigui, el nou partit actuí com acusació particular i expulsi els associats que convingui. I en els casos que no s’escaigui, doni explicacions versemblants del perquè no s’escau.

I tercera condició: Que es noti de forma clara que deixen de dir mentides, mitges veritats, excuses de mal pagador i xorrades. Principalment que controlin en aquest sentit al Sr. Quico Oms. I si és “associat” (crec que no) també al Sr. Raúl Romeva.

Si s’acompleixen aquestes tres condicions, acceptaré de bon grat citar el nou partit pel nom que finalment tingui i el felicitaré ben sincerament.

COMPETÈNCIA, CLIENTELISME I REGULACIÓ. EL PREU DE L’ELECTRICITAT (1)

Publicat al suplement d’Economia del Diari de Girona el dia 9 de juliol de 2016

https://www.dropbox.com/s/ejm1tj9r1td8i0d/CCR%202%20.%2020160709%20Paper%20-%20Electricitat.pdf?dl=0

Tant el propi sector elèctric (i energètic en general) com la seva densa selva regulatòria són una cosa molt complicada i jo no hi entenc gaire. Només els experts entenen els que els altres experts escriuen i no sempre es posen d’acord. Però a vegades és un avantatge no ser expert  en qüestions molt complexes perquè potser resulta més fàcil explicar la part senzilla que hi ha sempre. És el que intentaré

Aquesta part eventualment senzilla  consisteix a descriure alguns suposats costos que incrementen de forma impròpia la factura que paguem. Uns conceptes poc coneguts que determinen dues coses importants: a) perquè en el sector elèctric no hi ha competència; i b) perquè el preu de l’electricitat és injustificadament tan alt. Molts lectors recordaran que fa un parell d’hiverns govern  i companyies van fer una campanya “explicant” la composició del preu de l’electricitat. Des de llavors ens posen uns bonics gràfics en forma de formatget a la factura. Fan trampa, no detallen prou. Els costos més importants que graven impròpiament el preu final romanen amagats entre els grans conceptes dels formatgets. Donar-los a conèixer és el que vull intentar.

La connivència entre Govern, òrgan regulador suposadament independent i lobby sectorial (la patronal UNESA, formada pels 5 grans grups) és molt notable. I ve de lluny. tant en el tardofranquisme com en els primers anys de democràcia es deia -potser exagerant un xic, que els esborranys de projectes normatius del sector entraven al ministeri amb papers que portaven el logotip d’UNESA. La situació no ha canviat gaire.  Un  model perfectament arquetípic de la seqüència competència/clientelisme/regulació. Ocultant els principals costos impropis esmentats, totes dues parts hi surten guanyant: el govern s’estalvia en els Pressupostos Generals de l’Estat sufragar compromisos polítics i els seus membres poden especular en ser  un dia beneficiaris de la proliferació de “portes giratòries” d’accés als consells d’administració del sector energètic; els  grans holdings garanteixen que ningú els exigirà competència i, a més, una part important del preu inflat de l’electricitat va directament als comptes d’explotació d’algunes de les empreses que els formen.

Parlem, doncs, del preu. En un mercat competitiu normal, lògicament el preu hauria d’incloure, abans d’impostos, els costos de generació, transport, distribució i comercialització del servei, així com uns beneficis raonables i relativament variables en funció dels nivells d’eficiència de cada empresa i de cada grup.

Quin hauria de ser aproximadament aquest preu? Seguim aplicant la lògica. El cost de generació d’electricitat està un xic per dessota (poc, els anys plujosos més) de la mitjana de la UE-28. El cost de transport i distribució està un xic (poc) per damunt de la mitjana de la UE-28 perquè la xarxa per diverses raons històriques no té una configuració òptima. La comercialització depèn molt de la eficiència empresarial però no hi ha cap raó per pensar que hagi d’estar molt apartat del cost mitjà  de la UE-28. Els impostos també estan en la franja mitjana de la UE-28. La conclusió inevitable és que el preu final hauria d’estar a l’entorn d’aquesta mitjana de la UE-28.

Doncs no. El preu per a usuaris domèstics i empreses no industrials oscil·la entre el 4rt/5è més alts i el preu per a usuaris industrials entre és el 6è/7è  també més alts dels 28 països de la UE. Malauradament la cosa no acaba aquí: a més, com és sabut, es genera una cosa typical spanish que en diem Dèficit Tarifari (DT), més de 40.000 milions d’€ acumulats des del 2001. Teòricament son costos que les empreses no facturen perquè llavors el preu seria insuportable i que el Govern els reconeix com a deute i els permet la seva titularització (és a dir, les empreses el cobren). Per amortitzar-l, els consumidors no els paguem en directe sinó,  paulatinament, en diferit.

La causa, tant del preu com del DT són els costos impropis ja esmentats. Alguns sí que són poc o molt coneguts, o poc importants en magnitud o fins i tot alguns no del tot injustificats o inexplicables (moratòria nuclear, bonus social, subvencions creuades entre consum domèstic i industrial, preu subvencionat pels territoris extra-peninsulars  i potser algun altre). Crec que en podem prescindir, no formen  significativament part del problema que estem tractant. Només em referiré als 7 més rellevants i alhora menys coneguts. En realitat són 7+1 perquè el primer dels costos impropis rellevants és precisament el pagament en diferit del DT que no hauria d’existir ni existiria si no fos pels altres costos impropis. És com un peix que es mossega la cua.

Parlem, doncs, dels 7 factors de fals cost identificats com a molt rellevants. En alguns casos és impossible la quantificació i en d’altres ho és només aproximadament. Però no és gens difícil copsar que són la clau de volta de l’explicació del problema, un problema que a més d’afectar molt significativament i directa les nostres butxaques, perjudica greument la competitivitat del país. Totes les empreses usen energia, en moltes és el tercer factor de cost després dels aprovisionaments i el cost laboral, en algunes (dessaladores, papereres etc.) és el segon, per damunt del cost laboral.

L’article (2) sobre el sector contindrà la succinta descripció dels 7 costos ocults. Confio que  serà útil per tal que tothom pugui constatar que en els formatgets que pretesament expliquen la conformació del preu, ens van voler enganyar, només ens van explicar menys de la meitat de la missa, potser menys d’una quarta part.

Competència, Clientelisme i Regulació. ELS SERVEIS FUNERARIS

 03.07.2016 | 

Els serveis funeraris

Els serveis funeraris

«Crec que està naixent el contra-lobby municipal. I això em fa ser optimista, crec que en un futur no molt llunyà morir serà més barat»

ARSENI GIBERT (EXPRESIDENT DE L’ACCO)

Fins al 1997 els serveis funeraris eren, legalment, un monopoli local. Cada Ajuntament fornia aquest servei directament, indirectament mitjançant una empresa municipal o mixta, o amb una concessió via concurs. És a dir, com a molt –en cas de concessió– hi havia competència «pel mercat» (entre les empreses concursants) però no «en el mercat», el guanyador tenia un monopoli per molts anys, gairebé sempre massa anys. El 1997, el primer govern Aznar va incloure el sector funerari en les normes dites «de liberalització» de diversos sectors i va anunciar –cofoi– que els serveis funeraris i altres sectors ja estaven liberalitzats, com si promulgant una norma això ja fos suficient o automàtic. Gairebé 20 anys després la majoria d´aquests sectors, inclòs el funerari, segueixen en la pràctica tal com estaven. Alguns, com el mercat del sòl, molt pitjor.

Cal reconèixer que la intenció era bona, la norma diu que qualsevol empresa funerària legalment establerta en algun municipi espanyol, pot operar en tots els municipis. I s´ha de dir que algunes coses es van resoldre, com ara el trasllat de cadàvers entre municipis diferents (fins llavors, en el límit de cada terme el taüt amb el difunt a dins, havia de canviar de cotxe funerari i viatjar amb un del monopolista de cada municipi).

Però malauradament l´equip burocràtic no va tenir en compte els tanatoris. Aquell 1997 ja n´hi havia bastants, sobretot en els nuclis urbans, i ja es veia molt clar que el seu ús s´anava generalitzant arreu. Fins al punt que ja fa força anys que sense poder oferir el servei de tanatori, cap empresa no pot oferir la resta de serveis. Els tanatoris privats i bastants de públics cedits en concessió són l´actual instrument indirecte però efectiu de preservar el monopoli a cada municipi o territori. Aquell principi «podran operar en qualsevol municipi» recollit també per la normativa catalana, és paper mullat.

Les autoritats de competència han recomanat moltes vegades que la regulació estableixi que els tanatoris no puguin negar el subministrament del servei, mitjançant el preu, a tothom –particulars o empreses de la resta de serveis funeraris– qui ho requereixi. Com? De la forma que el legislador cregui convenient. Particularment, opino que la millor seria regulant la separació de les empreses de tanatoris de les que ofereixen la resta de serveis funeraris. Pot semblar massa intervencionista, però així passa en d´altres països i també en el nostre amb alguns serveis considerats essencials i no replicables ad infinitum. L´exemple més clar és el d´alguns serveis subministrats en xarxa com l´electricitat. Com que no es poden replicar (una xarxa per a cada companyia) està regulat que els operadors puguin utilitzar les xarxes mitjançant peatge. Tampoc no es poden replicar els tanatoris, un de cada empresa que vulgui operar en un municipi o territori. De fet, ja tenim la taxa de sales de vetlla per càpita més alta d´Europa, la causa és que molts ajuntaments, tenen ordenances que reconeixen el règim de concurrència pel servei però després, per mantenir el monopoli, exigeixen tenir un tanatori propi amb moltes sales de vetlla.

El lobby d´empreses funeràries (ara més fort que mai a causa de l´alt nivell de concentració en poques grans empreses) frena canvis regulatoris en el sentit apuntat i aconsegueix també, per exemple, que no es puguin usar taüts de cartró ni tan sols per a les incineracions. El resultats de tot això són dos: a) a molts països de la UE podeu veure fins i tot a ciutats petites, locals comercials de diferents empreses funeràries competint; i b) en aquests països els preus globals dels serveis estàndard està molt per dessota de la meitat que aquí, en una relació aproximada de 2 a 5: pugen a entre 5.000 i 6.000 € uns serveis igualment dignes que podrien costar entre 2.000 i 2.500 €.

Val a dir que aquesta extraordinària diferència de preu és fruit d´un abús derivat de la manca de competència. Preus abusius en tots els serveis però també tècniques més o menys «psicològiques» pel que fa a la tria del nivell de la gamma de serveis i la inclusió d´alguns d´innecessaris. Ho il·lustra molt be un llibre titulat La economia de la manipulación dels premis Nobel George A. Akerlof i Robert J. Shiller, un llibre que defensa l´economia de mercat però que, alhora, adverteix dels riscos de manipulació que en determinades situacions es produeixen fins i tot en un marc competitiu. La cita literal és la següent: «(…) el director del tanatorio despliega cuidadosamente los ataudes para inducir la elección , por ejemplo, del Mónaco con acabado en pulido de Bruma Marina, interior lujosamente forrado en terciopelo 600AquaSupreme, magníficamente acolchado y fruncido». I jo em permeto afegir-hi que tal vegada en algun moment de la conversa, introdueix subtilment un afegitó que en llenguatge més planer vindria a dir quelcom com ara «aquesta gamma de serveis és la més habitual; menys que això podria causar mala impressió entre les seves amistats i familiars». Lògicament, tot això seria molt més difícil i improbable en un mercat competitiu.

Sortosament, hi ha en aquests moments una cosa que està canviant. Molts alcaldes i alcaldesses reben pressió dels ciutadans pels preus tan elevats dels serveis funeraris. Crec que està naixent el contra-lobby municipal. I això em fa ser optimista, crec que en un futur no molt llunyà morir serà més barat.